Dies enrere, quan feia més fred, els veia a tots tres cada matí. Dos dormien dins i un fora. Dins, un a cada costat, tapats amb alguna manta o flassada. Em cridà l'atenció que un, el que sempre dormia a l'esquerra, disposava d'unes xancletes de color rosa. I així, cada matí al passar pel xamfrà, buscava les xancletes dins del caixer. Això m'assegurava que qui dormia era el mateix. Però el que em colpia de veritat era que sent tres, el que dormia fora fos sempre el mateix. A banda que dins hi havia espai per a un tercer. Algun matí quan hi passava els de dins s'estaven llevant i recollint les seves pertinences. El de fora, però, sempre el trobava despert, Assegut a terra i mirant a l'infinit. Tot i què davant hi havien cotxes i camionetes aparcades. Així és què dos dormien dins i un a fora. Sempre els mateixos. Al final de la primavera els dos
Com us ho puc explicar.
L'inevitable allunyament. La impossibilitat del recuperament de la situació. Reviure amb consciència i sentiment profund.
Mitjançant el record, viatjar a través del temps, jeure sobre el camp i clucar els ulls.
Mentrestant sona una ària.
Finalment un somriure.
Comentaris