Plovia.

Va voler aturar l'auto. Plovisquejava. Baixar la finestra i obrí la boca intentant agafar el màxim d'aire possible. Des del darrera la vaig envoltar amb els braços. Amb la passió abrandada no m'adonà de l'arribada d'aquell cotxe. Gairebé no tingué temps de res. Ella respirava per mí. Ho feiem plegats. Fins que el tipus de l'auto obrí la porta i ens disparà un tret. Fèrem l'últim sospir i tot s'acabà. Sota la pluja. Al bell mig del no res. Amb l'eternitat al davant.

Comentaris

Anònim ha dit…
Hmm I love the idea behind this website, very unique.
»

Entrades populars d'aquest blog

Formigues.

Com cada dia.

Cop d'ull.