Nouvingut.

Assegut al terra en un racó de l'estança.

Tot just davant, a una certa distància, si està el nouvingut.

Te l'aparença d'un insecte. Però molt més gran. Alça uns trenta centímetres.

Tres potes, un cos i unes banyes similars a les d'un cargol.

Tot fi, com de fil ferro. Aparenta romandre quiet, però s'endevina un lleuger moviment.

M'aixeco adonant-me que no recordo res del passat immediat.

Estiro les cames.

Ell imita els meus moviments i aixeca una pota i després l'altre.

Em sento rar. Molt rar. A més m'adono que no hi ha cap finestra i només una porta.

Instintivament em venen ganes d'obrir-la. No puc. Ni es pot.

Ell gira al meu voltant.

Penso que es tracta d'una mena de joguina. Però talment sembla tenir vida.

De sobta, s'eleva i es deixa caure damunt el meu cap.

Ara el tinc sobre meu.

S'ha integrat en el meu cos.

La porta ja és oberta.