Fet a Barcelona.

Estirat damunt la sorra. Un barret tapant-me la cara. El cap girat a l'esquerra. L'escalfor del sol es el suficientment atemperada com per tenir una agradable sensacio. El mar, ni molt tranquil, ni molt sorollós. Em trobo força bé. Tanco i obro els ulls. Observo un petit escarbat. Els grans de l'arena, vistos de tant a prop, em semblen pedres, de les que puc veure clarament tots els seus angles. Pero el que mes em fascina es l'escarbat. Es petit. Es mou amb gran rapidesa, no sembla tenir un rumb determinat. A voltes desapareix sota les "pedres" i torna a la superficie pocs segons despres. D'altres es queda tot quiet, encara que belluga les barres o el que sembla que ho hagi de ser. Dos essers vius. Quina meravella. La pilota ha anat a parar damunt la galta. Oh!. He tancat els ulls. Pero no m'he aixecat. Al obrir-los el bitxo ha desaparegut. I en el seu lloc han arribat uns de pitjors. Amb aparell de radio i musica foranea. Mer...

Darrera la finestra. Totes les paralel·les. Son tots morts?. Un llum encés. Les baranes amb els barrots. Algú ha descarregat la cisterna. Ho sento. I aquells encerclats. No val la pena continuar. No hi ha talent. Ho enganxo i marxo. Bye.

Què va passar aquella tarda?. Al llevar-se pel matí i posar els peus a terra, s’adonà que les sabatilles no eren on acostumaven a estar tots els matins. Si que veié, però, una filera de formigues que pujava per un extrem del llit i després de fer un petit recorregut en forma de cercle s’anava per l’altre extrem, conformant un altre filera paral·lela a l’anterior, en direcció oposada, desapareixent totes dues sota la porta de l’habitació. Es tocà la cara. I es fregá els ulls. Va tornar a mirar al llit i no veié cap formiga. El dubte: era cert que les havia vist?, havia estat una imatge onírica?, una al·lucinació?. Però, i les sabatilles?. On eren les sabatilles?.

Aquella foscor. A palpentes. Per què no encenia el llum?. Bé, no calia. Ara passaria entre el sillò i la taula del televisor. Potser anava massa llençat. Duia les sabatilles de platja, amb tots els ditets a l'aire. Vàlguem Déu! Ahhh!. Com he pogut donar-me aquest cop. Ahh!. Fa molt mal. I ara. I ara què. Crec que tinc una falange trencada. El dit que es troba al costat del gros. Hauré d'encendre el llum. Hauria d'estar al llit i dormit. Però era assegut al sofà. Maleïnt la mala sort. Potser no estava trencat del tot. No, però segur que tinc una fisura, és a dir, una esquerda. Ohh!, s'ha inflat. Penso...Gel!. M'haig de posar gel. Cap a la cuina. Buido la cubitera, que diuen, dins una mena de gibrella. Tot seguit hi poso el peu. Cony, que fred que està. M'acabaré de constipar. Miro el rellotge. Quarts de dues. I em llevo a les set!. Decideixo posar-me pomada, si, aquella que es diu trom...trombolid o trombocid. Penso. Una aspirina o un paracetamol. Millor un pa...

TOTS ELS PÒTOLS ACABEN SOMRIENT. I. i II. Vet aquí, que qui havia disparat l’últim tret, va ser qui no hagués volgut fer-ho mai. Així doncs, era davant un veritable problema. L’últim tret havia ferit de mort al passerell. El passerell no en tenia cap de culpa. I ara es moria. Qui havia disparat l’últim tret no se’n sortia del que havia fet. “Jo no volia disparar, jo no volia matar ningú”, deia el pòtol. Havia passat que un pòtol s’havia carregat un passerell. Més enllà del que això significava, succeïa que no era justa la mort del passerell. Hi han morts justes?. De fet, el passerell no s’acabava de morir. El pòtol, ara, deia : “No et moris passerell, no et moris”. I el passerell : “I doncs, per què m’has disparat, pòtol, que ets un tros de pòtol”. Una situació lamentable. No desitjada. Però bé, ja no es podia anar enrere. Fora un poder extraordinari desfer el que ja estava fet. Per altra banda hom no sabia si hagués estat millor que el tret fos disparat pel ...

Ves a saber per qué va començar a ploure tot just acabat el partit. L’equip contrari ens havia marcat un gol en l’últim minut. Trencava l’empat i finalment ens guanyava. De sobte un tro, i als pocs segons, una pluja intensa. L’anada fins l’estació del metro fóra prou accidentada: un munt de gent que procurant no mullar-se, corria i anava avançant fent curtes estades sota els balcons de les façanes. En arribar descobrirem que la línia havia deixat de funcionar. Molts es quedaren dins, uns esperant que el metro tornés a circular, i uns altres que deixés de ploure. Jo no vaig prendre cap d’aquestes dues prudents decisions i accedí novament al carrer. Em vaig abocar a cercar un taxi, doncs un grup d’amics m’esperava a sopar. No va ser gaire fàcil trobar-ne un de buit. Finalment hi va haver un que s’aturà davant la meva insistència. Frenà bruscament al veure’m. Encara que una mica allunyat de la vorera. Semblava de mal humor. Després d’entrar tot xop i abans de dir-li el destí, em vaig pre...

Mai sabrem el per què de tot plegat. Malgrat que siguin molts que ho esbrinin. Foren els pescadors que la descobriren. La lluna era plena. El cos nu de l’Isabel surava entre les ones. La van dur cap la platja. Era morta. Damunt la sorra cap per baix el cabell formava un cercle: un sol apagat. Anys enrera, l’Isabel i jo mateix anàvem tots els estius a la fira que es situava prop del barri. El primer que fèiem era pujar a la sínia. Ens agradava contemplar el barri, endevinar els edificis de la ciutat, ens hi sentíem bé. On jo m’ho passava d’allò més bé era a la caseta dels trets: disparava als escuradents que sostenien uns petits purs. Presumia d’encertar gairebé sempre, encara que després era del tot incapaç de fumar un sol d’aquells dolentíssims purets. Jo li deia: “te Isabel, maca, pel teu pare”. I ella: “oh!, moltes gràcies, estarà molt content”. També berenàvem. Havien casetes on venien tota mena de dolços, llaminadures, gelats i begudes. Unes tardes preferíem els gelats i alt...