dilluns, d’octubre 15, 2018

Com cada dia.



Entro més o menys a la mateixa hora cada dia al matí. Sec a la barra. Des de fa unes setmanes ençà demano una truita francesa d’un o dos ous i tres talls de tomàquet al plat. D’aquesta manera, prescindint de l’entrepà he aconseguit perdre uns tres o quatre kilos. Per fer baixar l’esmorzar demano un tè verd.
De vegades ja hi son,  altres no. Seuen el dos germans sempre a la mateixa taula al costat de la finestra. Un davant l’altre. Els cabells llargs, bruts, greixosos. Duen tots dos ulleres de cul d’ampolla. Mal afaitats, mal pentinats. La roba bruta. Desprenen un tuf fastigós. Sabem que no treballen i no entenem la seva brutícia. Demanen un cafè per a cadascú. S’estan uns 10 minuts, paguen i marxen. Fins l’endemà.
Ja fa anys és jubilat i abans havia fet de cambrer. S’apropa a la barra i demana un tallat. Al mateix temps, treu dues monedes amb les que pagarà i comença a fer copets al marbre de la barra. Em desagrada aquest sorollet, però se que durarà poc. Fa comentaris sobre el temps. No s’està massa estona. Paga i marxa. Es recolza en un bastó.
En una taula prop de la entrada seu un treballador de La Caixa. Sempre amb vestit i corbata. Mig entrepà i vi amb sifó. Ens saludem doncs m’ha atès algun cop. Ulleres avançades llegint LaVanguardia.
Jo em conformo amb el Sport, No hi faig massa cas del que publica. Poca credibilitat. En acabat i abans de pagar, faig ús d’un escuradents. Els trenta minuts dels que disposo passen depressa.
Torno a la feina, marco i prenc l’ascensor. Com cada dia.

Com cada dia.

Entro més o menys a la mateixa hora cada dia al matí. Sec a la barra. Des de fa unes setmanes ençà demano una truita francesa d’un o do...