Fet a Barcelona.

"En las reuniones soy el que de entrada nunca sonríe, y eso se considera una rareza. Supongo que la sonrisa está catalogada como un gesto formulario de acogida, pero me resulta imposible. Sonrío cundo algo me choca o me parece divertido. Entonces, sí: entonces los músculos de la cara se ponen en funcionamiento de forma automática y nace la sonrisa. Pero, si no hay algo que de forma natural te la provoque, me parece un fingimiento. En camnio, veo que lo normal, cuando la gente se encuentra, es sonreir ya de entrada. Y, luego, seguir sonriendo. El caso más espectaculares el de las personas que, más allá de sonreir, ríen,Y por algo que ellas mismas han dicho! Dicen, por ejemplo: 'La autopista estaba llena de coches. Menudas colas había en el peaje!' Y se echan  a reír con grandes carcajadas. Qué es lo que resulta tan graciosos? Las colas en el peaje? O consideran que su forma de explicarlo ha sido tan ingeniosa que ni ellas pueden evitar troncharse? Pero es que lo hace...

Algú va fer aquesta fotografia. La vaig rebre fa pocs dies. De manera anònima. Ara estic espantat. No hi havia cap anotació. Només la foto. Serà un avís? Una amenaça? Potser sigui una broma i m'estic preocupant sense cap fonament. Rasca? No se si haurà premi segur.

Semblava malferit. Ella retenia a la bèstia, que es deixava fer, tu diràs. Però, de quina part estava? Dubtava, no volia cometre un error. A més, aquell vestit no merexia cap taca. I la boira apropant-se...

Crisis. La situació és crítica i les dades assenyalen crisis. El vàrem rebre no fa masses dies. Mi sento bé amb el pernil. Qué caram! Una crisis és menys crisis amb un bon pernil de gla. Però, és dur, molt dur. Diuen, i em costa de creure, que en estant repartint un per vivenda. Sembla ser que els envia la familia real. Qui ho havia de dir. Doncs, au, pa amb tomàquet i a tallar pernil.                                         

Poca cosa. Només un moment. Una estoneta de joia. Val la pena. I és que han fet un gol.                                   

 Es va presentar al capvespre.  Vestit de forma senzilla. I una bossa a la mà.  Buscà el timbre i s'adonà que la porta era oberta.  Abans d'entrar es girà i amb la mirada va recòrrer  tot el seu voltant. Com si esperés trobar-se a algú. Un cop dins es sentí com un lladre. I sentí la seva respiració...

   Dones i joves.    Quantes dimensions més enllà?    El camp a primavera.    I tres flors.