Fet a Barcelona.

 "Catalunya, en fi, pot prescindir de l'univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d'ella". Voltaire - El segle de Lluís XIV.

De camí a casa, abans de dinar, m'aturo en un pont per observar durant un parell de minuts els vehicles que passen sota meu. Paro l'ull en un cotxe qualsevol i en veure el conductor. Iimagino qui serà i com pot ser la seva vida. Això només és una fabulació, però la veritat és que allà baix es succeeixen centenars, milers de vides. Milers d'històries, una rere l’altre. De las que algunes poden ser interessants i fins i tot enriquidores, i que componen el gran mosaic humà, la ànima comuna de la qual tots participem. Una cosa semblant em va passar en veure a G. per la televisió. Un programa literari que sense cap mena de  dubte, emetien passada la mitjanit sabent que tenia poca audiència. Veure G. assegut en una butaca mentre era entrevistat em va sorprendre,  i perquè no dir-ho, em va estranyar. Mai ho hagués imaginat. Com havia arribat fins allà? Hi havia compartit amb G. diversos anys escolars, alguns d'ells a la mateixa aula. La relació amb ell sempre ...

"En las reuniones soy el que de entrada nunca sonríe, y eso se considera una rareza. Supongo que la sonrisa está catalogada como un gesto formulario de acogida, pero me resulta imposible. Sonrío cundo algo me choca o me parece divertido. Entonces, sí: entonces los músculos de la cara se ponen en funcionamiento de forma automática y nace la sonrisa. Pero, si no hay algo que de forma natural te la provoque, me parece un fingimiento. En camnio, veo que lo normal, cuando la gente se encuentra, es sonreir ya de entrada. Y, luego, seguir sonriendo. El caso más espectaculares el de las personas que, más allá de sonreir, ríen,Y por algo que ellas mismas han dicho! Dicen, por ejemplo: 'La autopista estaba llena de coches. Menudas colas había en el peaje!' Y se echan  a reír con grandes carcajadas. Qué es lo que resulta tan graciosos? Las colas en el peaje? O consideran que su forma de explicarlo ha sido tan ingeniosa que ni ellas pueden evitar troncharse? Pero es que lo hace...

Algú va fer aquesta fotografia. La vaig rebre fa pocs dies. De manera anònima. Ara estic espantat. No hi havia cap anotació. Només la foto. Serà un avís? Una amenaça? Potser sigui una broma i m'estic preocupant sense cap fonament. Rasca? No se si haurà premi segur.

Semblava malferit. Ella retenia a la bèstia, que es deixava fer, tu diràs. Però, de quina part estava? Dubtava, no volia cometre un error. A més, aquell vestit no merexia cap taca. I la boira apropant-se...

Crisis. La situació és crítica i les dades assenyalen crisis. El vàrem rebre no fa masses dies. Mi sento bé amb el pernil. Qué caram! Una crisis és menys crisis amb un bon pernil de gla. Però, és dur, molt dur. Diuen, i em costa de creure, que en estant repartint un per vivenda. Sembla ser que els envia la familia real. Qui ho havia de dir. Doncs, au, pa amb tomàquet i a tallar pernil.                                         

Poca cosa. Només un moment. Una estoneta de joia. Val la pena. I és que han fet un gol.