Fet a Barcelona.

Calia resoldre l'entrebanc. Calia fer-ho. Calia atravessar el carrer. Calia recollir la civada. Calia tenir calers. Calia aguantar-se el pet. Calia romandre fins tard. Calia força de voluntat. Calia menjar-se el dinar. Calia veure la pel·lícula. Calia no fer tard. Calia treballar més. Calia acabar el treball. Calia somriure. Calia remenar la sopa. Calia tancar l'aixeta. Calia endreçar l'habitació. No calia cal. Calia Calgón. Calia?.

El fracàs. Quan érem petits ningú ens ho va dir. Ens ho trobem al cap dels anys. Tots fracassem. Tots morim. No vull donar la sensació de tristor, és per això que malgrat tot, cal tenir en compte que hi ha un milió de coses per fer abans de l'última. Per exemple dormir. Salut!

De fet no va succeir com molts creien. Fins a ig matí res no havia destacat. Tothom somreia. Prop les onze vàren arribar quatre noies força atractives. Al bell mig del jardí desplegaren una manta i al damunt hi posaren dues caixes. Les obriren. A l'interior de cadascuna hi havien dos nans. És a dir sortiren quatre. Val a dir que eren nans petits. M'explico, aquells nans no feien més de cinquanta centímetres d'alçada. Talment semblaven humans adults petits. Algú els anomenà follets. Potser ho fossin. Els somriures inicials desaparegueren. Mentre les noies, nues, es capbussaren dins l'aigua, els follets agafaren tota mena de pedres per omplir el pap. Si. Amb unes dents que de lluny semblaven d'acer, trituràven les pedres i tot seguit se les empassàven. Renoi. Aquelles noies, joves i maques, amb aquells monstruets. La barbacoa fumejava. Les noies es vestiren i marxaren amb les caixes buides. I doncs, que hauriem d'haver fet?

Estirat damunt la sorra. Un barret tapant-me la cara. El cap girat a l'esquerra. L'escalfor del sol es el suficientment atemperada com per tenir una agradable sensacio. El mar, ni molt tranquil, ni molt sorollós. Em trobo força bé. Tanco i obro els ulls. Observo un petit escarbat. Els grans de l'arena, vistos de tant a prop, em semblen pedres, de les que puc veure clarament tots els seus angles. Pero el que mes em fascina es l'escarbat. Es petit. Es mou amb gran rapidesa, no sembla tenir un rumb determinat. A voltes desapareix sota les "pedres" i torna a la superficie pocs segons despres. D'altres es queda tot quiet, encara que belluga les barres o el que sembla que ho hagi de ser. Dos essers vius. Quina meravella. La pilota ha anat a parar damunt la galta. Oh!. He tancat els ulls. Pero no m'he aixecat. Al obrir-los el bitxo ha desaparegut. I en el seu lloc han arribat uns de pitjors. Amb aparell de radio i musica foranea. Mer...

Darrera la finestra. Totes les paralel·les. Son tots morts?. Un llum encés. Les baranes amb els barrots. Algú ha descarregat la cisterna. Ho sento. I aquells encerclats. No val la pena continuar. No hi ha talent. Ho enganxo i marxo. Bye.

Què va passar aquella tarda?. Al llevar-se pel matí i posar els peus a terra, s’adonà que les sabatilles no eren on acostumaven a estar tots els matins. Si que veié, però, una filera de formigues que pujava per un extrem del llit i després de fer un petit recorregut en forma de cercle s’anava per l’altre extrem, conformant un altre filera paral·lela a l’anterior, en direcció oposada, desapareixent totes dues sota la porta de l’habitació. Es tocà la cara. I es fregá els ulls. Va tornar a mirar al llit i no veié cap formiga. El dubte: era cert que les havia vist?, havia estat una imatge onírica?, una al·lucinació?. Però, i les sabatilles?. On eren les sabatilles?.

Aquella foscor. A palpentes. Per què no encenia el llum?. Bé, no calia. Ara passaria entre el sillò i la taula del televisor. Potser anava massa llençat. Duia les sabatilles de platja, amb tots els ditets a l'aire. Vàlguem Déu! Ahhh!. Com he pogut donar-me aquest cop. Ahh!. Fa molt mal. I ara. I ara què. Crec que tinc una falange trencada. El dit que es troba al costat del gros. Hauré d'encendre el llum. Hauria d'estar al llit i dormit. Però era assegut al sofà. Maleïnt la mala sort. Potser no estava trencat del tot. No, però segur que tinc una fisura, és a dir, una esquerda. Ohh!, s'ha inflat. Penso...Gel!. M'haig de posar gel. Cap a la cuina. Buido la cubitera, que diuen, dins una mena de gibrella. Tot seguit hi poso el peu. Cony, que fred que està. M'acabaré de constipar. Miro el rellotge. Quarts de dues. I em llevo a les set!. Decideixo posar-me pomada, si, aquella que es diu trom...trombolid o trombocid. Penso. Una aspirina o un paracetamol. Millor un pa...