Fet a Barcelona.

Feia molts de dies i mesos que rumiava comprar un portàtil. No tant per necessitat com per mer complement dels ordinadors que tinc a casa. En fi l'excusa era la mobilitat. Aquest pensament tapava el pur desig consumista com és la compra d'un caprici. Havia voltat per diverses botigues. Encara que hi havia una que em tenia el cor robat. I era en aquesta on m'estava hores anant amunt i avall, passant pel davant de prestatges i més prestatges. Hi observava atentament les característiques, les velocitats, les capacitats, i si, també els preus. De tant en tant m'apropava a un dels venedors i li demanava tal o qual cosa sobre un d'aquells atractius objectes. Procurava, sempre que ...

Literalment. Es trencà el cel. El Cel i la Terra. La Terra i el Cel. El noi, espantat, sortí correns encara que no sabia ben bé on anar. Ja trobaria alguna esquerda. Per amagar-se. O traspassar cap l'altra banda. Qui ho sap?

M'havien parlat molt d'quelles bèsties. Històries increíbles. Fins i tot que a Alaska, les portes de les cabanes s'obren cap a fora, malgrat la dificultad que representa quan hi ha força neu. Ho fan així perque l'os blanc ha aprés a obrir les portes cap endins. Bé, doncs guaita, jo tan tranquil amb tota una familia d'ossos i donant-lis l'esquena. Passa nen!

Eren allà davant meu. No se, però el seu aspecte... Seien al voltant d'una taula de fórmica de l'any de la picó. Bevian d'una mateixa ampolla d'aigua. Fumaven i somreien. Tot sense parar un sol moment. El sol era a punt de desaparèixer darrera el mar. Havia refrescat. Vaig mirar un diari, bé, deuria ser un error d'imprempta. També l'altre diari duia la mateixa data. No recordava com havia arribat. Però tants anys... Si, semblava ser que aquell dia que estava prop de morir, era el 10 de setembre de 2091. L'any 2091! Cony, ara entenia el seu aspecte...

Tot és relatiu. Però de por tots em tingut alguna vegada. Clar, que hi que son més porucs que altres. Recomanen restar quiets davant una fera, no bellugar-te. Fer com si no fossim un perill ni una menja agraciada. Tornem a la relativitat. 1. La persona que veiem a la fotografia no sembla tenir por. Contrariament qualsevol de nosaltres no les tendria totes davant l'hipopótam. 2. No sabem si l'hipopótam esta espantat o només fa un badall. Preguem per tal que el seu alé sigui inofensiu. 3. En principi jo mateix trobaria més perillós el mamífer de l'esquerra.

Es tractava d'una disfunció. Sens dubte tenia uns poders que els humans no disposaven. Molts poders, si, però aquell matí era incapaç de controlar-los. Intentava ordenar els productes, i aquests reaccionaven com si talment fossin de goma. S'esfonsaven. L'humanoide s'ho mirava i, és clar, sense cap mena de sentiment. D'enuig. Una i un altre vegada la mateixa acció i la mateixa reacció. Semblava que tots aquells pots i capses s'enfotessin, o que tingessin una certa por vers el mig home, mig robot. I ara, ara ves a saber on coi era el número del servei técnic. I un dissabte per la tarda! Maleïdes màquines!

Un cop traspassada la porta i quan esperava trobar-me la típica sala discotequera, vaig haver de fer un pas enrere i creure sens cap dubte que aquell líquid que m'havian ofert, contenia alguna mena de psicótrop. Davant meu, un camp a cel obert, dues noies, una vaca i una galleda que suposadament era plena de llet. Però la llet era groga! Una de les noies agafava una corda que lligava a la vaca. Em mirava d'una manera estranya. L'altre sostenia la galleda i la seva mirada era al infinit. Tot era tant rar. El cel de color violeta, encara que els núvols eren blancs. En definitiva, potser el millor era sortir o no, valia la pena jeure damunt la gespa i respirar.