Fet a Barcelona.

 Tot son sorpreses.  Després de pedalar deu quilòmetres s'eixugà la suor.  La botzina sonà cruament.  Una gota entelà l'ull.  Els cordons fluixos l'obligaren a ajupir-se.      Una filera de formigues arrenglades a la pared.  I un fort cop de cap a la barana. A l'aigua! de pressa!.

Tot just la tardor. A començaments. Serenor. Transformació. Adormiscament.

 Resseguint les empremtes. Assenyalant la claror. El Sol. Fent camí! Resistint.

Hi són prop dels temples. Anuncien i avisen. Comuniquen. Sonen sense estridència. Amb pau. Armonia.

La marea baixa. Petjades a la sorra. El sol darrera la bruma. La porta despullada. El dia de l'endemà.

Sempre han estat a la guaita. "Transició modèlica".  Ens ho han dit un milió de cops. Tot ha estat una farsa. Impunitat. Sembla ser que s'ha acabat la festa. Encara que podria ser que estigués a punt de començar. Maleïts!.

Feia una bona estona que volia incorporar-me, anar cap a la cuina i fer-me ràpidament qualsevol cosa per omplir el pap. Però la mandra em mantenia en aquella postura, estirat tot jo, damunt el sofà, aclucant els ulls mentre veia més que mirava canals de televisió. Tan penjat com estava no m'adonava de la misèria del programa. Tot de crits i renecs. El presentador, els convidats, el públic, tots a l'hora. Abans no fos sorprès em decidí. Em lliscà i s'escla...