Fet a Barcelona.

  Arribaren i aparcaren amb pocs segons de diferència.  Sortiren dels autos respectius.  Ell es dirigí amb pas ferm cap ella.  Abans d'abraçar-la ja l'estava besant.  Des de la botiga, rere la finestra, la dependenta  observava l'escena. Pujaren al cotxe d'ell i abandonaren l'aparcament. La dependenta es quedà mirant una bona estona... Imaginant com serien les següents escenes ara que ja no podia veure-les. Es proposà veure'ls tornar,  i observar llur comiat. El cotxe seguia allà. Però l'últim cop que es posà darrera la finestra s'adonà que s'havia perdut l'última escena. Pensà, però, que potser l'endemà tornarien a fer la mateixa actuació. Debades Ni l'endemà, ni l'altre, ni l'altre... Ella però, la dependenta, tots els dies al matí mirava una estona rera la finestra, sospirant per ser la protagonista d'una escena que li permetria  obrir la finestra de bat en bat.                   ...

               Encara recordo el tacte del jersei, una mena de punt. I el color: blau marí.               No recordo el nom del xiquet del costat. Si recordo un dia que jugant, vaig               aixecar i llençar una pedra gran, cap a un costat i accidentalment va anar a               parar sobre una de les seves cames. Recordo que em vaig espantar per si li               havia fet mal i també, és clar, per la immediata reprimenda.                 No recordo res més d'ell.               També recordo la pistola, tota de plàstic negre, al prémer el gatell feia un               sorollet molt lleig: 'clec, clec'.       ...

  Ja fa molts dies que un fet s'ha convertit quotidià. Veure, tant homes com dones, pels carrers de la ciutat passejant el gosset. Jo m'hi fixo. En una mà la corda que subjecta al gos i a l'altre...depèn. Dos son els estris més usats: paper o bossa de plàstic.  De manera que, com a bons ciutadans, van preparats per quan la bèstia  decideixi evacuar el contingut dels seus budells.   És llavors que el subjecte en qüestió s'ajup i amb un gest curós recull la merda, el regalet... Vull confessar que no m'ha acabo d'acostumar.  Sempre que topo amb aquest 'moment' aparto la mirada. Per pena. Fan pena, aquests homes i dones. Ajupits i recollint merda.  Es passen el dia treballant o no, amb preocupacions, mil coses. I quan arriba el vespre, apa! a treure la bèstia. Relaxa diuen alguns. No ho se si relaxa o és una excusa per sortir de casa. El que sí sé és que acabaran recollint merda. Un dia rere l'...

Vas observant. Bades. Me n’adono , que sovint, les persones, quan ens trobem ens demanem... com va tot? Tot bé? La resposta acostuma a ser afirmativa. -  Sí, bé,  molt bé! ( Fins i tot diuen alguns). Tot seguit l’interpel·lat  demana al mateix...i tu? Què tal? Si la resposta és igualment positiva gairebé es dona per acabada la ‘conversa/salutació', i ens acomiadem amb un... val, doncs fins la propera! Tot semblant que potser sí,  la propera  hi haurà alguna cosa de què parlar... És per això que fa la sensació que molts cops s’espera una mena de resposta negativa. Sí. - no massa bé, perque ... Llavors la ‘conversa’ s’estira i surten tota mena de frases mil cops usades. L’afectat depenent de la confiança vers l’altre, s’explicarà i donarà tota mena de detalls, esperant un senyal de complicitat. No cal dir que molt probablement el demanant voldrà explicar també qualsevol desgràcia que hagi patit o ja en pròpia pell...

 "Catalunya, en fi, pot prescindir de l'univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d'ella". Voltaire - El segle de Lluís XIV.

De camí a casa, abans de dinar, m'aturo en un pont per observar durant un parell de minuts els vehicles que passen sota meu. Paro l'ull en un cotxe qualsevol i en veure el conductor. Iimagino qui serà i com pot ser la seva vida. Això només és una fabulació, però la veritat és que allà baix es succeeixen centenars, milers de vides. Milers d'històries, una rere l’altre. De las que algunes poden ser interessants i fins i tot enriquidores, i que componen el gran mosaic humà, la ànima comuna de la qual tots participem. Una cosa semblant em va passar en veure a G. per la televisió. Un programa literari que sense cap mena de  dubte, emetien passada la mitjanit sabent que tenia poca audiència. Veure G. assegut en una butaca mentre era entrevistat em va sorprendre,  i perquè no dir-ho, em va estranyar. Mai ho hagués imaginat. Com havia arribat fins allà? Hi havia compartit amb G. diversos anys escolars, alguns d'ells a la mateixa aula. La relació amb ell sempre ...

"En las reuniones soy el que de entrada nunca sonríe, y eso se considera una rareza. Supongo que la sonrisa está catalogada como un gesto formulario de acogida, pero me resulta imposible. Sonrío cundo algo me choca o me parece divertido. Entonces, sí: entonces los músculos de la cara se ponen en funcionamiento de forma automática y nace la sonrisa. Pero, si no hay algo que de forma natural te la provoque, me parece un fingimiento. En camnio, veo que lo normal, cuando la gente se encuentra, es sonreir ya de entrada. Y, luego, seguir sonriendo. El caso más espectaculares el de las personas que, más allá de sonreir, ríen,Y por algo que ellas mismas han dicho! Dicen, por ejemplo: 'La autopista estaba llena de coches. Menudas colas había en el peaje!' Y se echan  a reír con grandes carcajadas. Qué es lo que resulta tan graciosos? Las colas en el peaje? O consideran que su forma de explicarlo ha sido tan ingeniosa que ni ellas pueden evitar troncharse? Pero es que lo hace...