Fet a Barcelona.

Com us ho puc explicar. L'inevitable allunyament. La impossibilitat del recuperament de la situació. Reviure amb consciència i sentiment profund. Mitjançant el record, viatjar a través del temps, jeure sobre el camp i clucar els ulls. Mentrestant sona una ària. Finalment un somriure.

Cap on creia que era el carrer Sardenya hi havia una forta claror. Vaig pensar que si hi anava em trobaria un OVNI a mitja alçada. Però no...

  Era tot sol a l'andana. A l'estació de Universitat de la línia 2 del metro.  No em vaig adonar fins que aixecà la mirada del diari que estava llegint. El panel anunciava l'arribada del proper comboi. Buit. Completament buit. No es obrí cap porta. I vaig ser jo qui ho va fer. Entrà i mirà a banda i banda. Ningú a l'esquerra i ningú a la dreta. Llavors pensà que potser estava avariat. Sonaren els xiulets d'avís i es tancà la porta. El metro es posà en moviment suaument. Tenia tots els seients per a mí. A l'arribar a la sigüenta estació, Tetuán, no es va obrir cap porta. Tampoc no hi havia ningú. A Monumental, que és ón baixo habitualment, també semblava un desert de persones. L'escala mecànica es posà en marxa quan la vaig trepitjar. El vestíbul, buit. I malgrat que poc més del migdia, estava quasi completament fosc. De l'exterior no sorgia cap mena de llum solar. És clar. Ara si que estaba amoïnat. Per no dir res més greu. ...

Calia resoldre l'entrebanc. Calia fer-ho. Calia atravessar el carrer. Calia recollir la civada. Calia tenir calers. Calia aguantar-se el pet. Calia romandre fins tard. Calia força de voluntat. Calia menjar-se el dinar. Calia veure la pel·lícula. Calia no fer tard. Calia treballar més. Calia acabar el treball. Calia somriure. Calia remenar la sopa. Calia tancar l'aixeta. Calia endreçar l'habitació. No calia cal. Calia Calgón. Calia?.

El fracàs. Quan érem petits ningú ens ho va dir. Ens ho trobem al cap dels anys. Tots fracassem. Tots morim. No vull donar la sensació de tristor, és per això que malgrat tot, cal tenir en compte que hi ha un milió de coses per fer abans de l'última. Per exemple dormir. Salut!

De fet no va succeir com molts creien. Fins a ig matí res no havia destacat. Tothom somreia. Prop les onze vàren arribar quatre noies força atractives. Al bell mig del jardí desplegaren una manta i al damunt hi posaren dues caixes. Les obriren. A l'interior de cadascuna hi havien dos nans. És a dir sortiren quatre. Val a dir que eren nans petits. M'explico, aquells nans no feien més de cinquanta centímetres d'alçada. Talment semblaven humans adults petits. Algú els anomenà follets. Potser ho fossin. Els somriures inicials desaparegueren. Mentre les noies, nues, es capbussaren dins l'aigua, els follets agafaren tota mena de pedres per omplir el pap. Si. Amb unes dents que de lluny semblaven d'acer, trituràven les pedres i tot seguit se les empassàven. Renoi. Aquelles noies, joves i maques, amb aquells monstruets. La barbacoa fumejava. Les noies es vestiren i marxaren amb les caixes buides. I doncs, que hauriem d'haver fet?

Estirat damunt la sorra. Un barret tapant-me la cara. El cap girat a l'esquerra. L'escalfor del sol es el suficientment atemperada com per tenir una agradable sensacio. El mar, ni molt tranquil, ni molt sorollós. Em trobo força bé. Tanco i obro els ulls. Observo un petit escarbat. Els grans de l'arena, vistos de tant a prop, em semblen pedres, de les que puc veure clarament tots els seus angles. Pero el que mes em fascina es l'escarbat. Es petit. Es mou amb gran rapidesa, no sembla tenir un rumb determinat. A voltes desapareix sota les "pedres" i torna a la superficie pocs segons despres. D'altres es queda tot quiet, encara que belluga les barres o el que sembla que ho hagi de ser. Dos essers vius. Quina meravella. La pilota ha anat a parar damunt la galta. Oh!. He tancat els ulls. Pero no m'he aixecat. Al obrir-los el bitxo ha desaparegut. I en el seu lloc han arribat uns de pitjors. Amb aparell de radio i musica foranea. Mer...