dilluns, de gener 19, 2004

La sequedat havia convertit el circuit en un espai impracticable. Un espai hostil. Com aquells terrenys que s'esquerteren degut a la manca d'aigua. No m'estranyava que el circuit estigués sec com qualsèvol dels desserts, que cada dia més, van extenent-se pel planeta. I no m'extranyava perque després d'haverse estat un munt de mesos reclós, el lògic i consequent era que el líquid que abans circulava i donava un bon servei, s'assequés amb el pas del temps. Era així que al fixar-me i estant en un recinte força iluminat, vaig veure amb total claredat, que aquell dipòsit era buit. Buit i sec. Éra per això que totes les sacsejades que minuts abans li havia practicat havien resultat inútils. Va ser llavors quan en l'última remenada va aparèixer de manera inesperada: un altre dipòsit, que instantàneament va provocar-me un agradable somriure. Vaig retirar el vell assecat i vaig introduir amb un petit esforç, el verge contenidor de tinta que esperava fés funcionar correctament la ploma Montblanc. Vet tu aquí que les alegries mai no son complertes. Vaig haver de fer més sacsejades per tal que el circuit s'humidifiqués i circulés lliurement la tinta. Un cop la tinta va arribar sobre el full, aquesta havia perdut el seu color original. El color era més a prop al negre que no pas del blau original. No cal dir que el temps no passa debades.