Fet a Barcelona.

Assegut al terra en un racó de l'estança. Tot just davant, a una certa distància, si està el nouvingut. Te l'aparença d'un insecte. Però molt més gran. Alça uns trenta centímetres. Tres potes, un cos i unes banyes similars a les d'un cargol. Tot fi, com de fil ferro. Aparenta romandre quiet, però s'endevina un lleuger moviment. M'aixeco adonant-me que no recordo res del passat immediat. Estiro les cames. Ell imita els meus moviments i aixeca una pota i després l'altre. Em sento rar. Molt rar. A més m'adono que no hi ha cap finestra i només una porta. Instintivament em venen ganes d'obrir-la. No puc. Ni es pot. Ell gira al meu voltant. Penso que es tracta d'una mena de joguina. Però talment sembla tenir vida. De sobta, s'eleva i es deixa caure damunt el meu cap. Ara el tinc sobre meu. S'ha integrat en el meu cos. La porta ja és oberta.

Talment semblava tenir vida. I era per això que reaccionava davant el succés. El primer cop de fuet li deixà una marca ben vermella a l'esquena. I van ser més de vint fuetades. De les ferides brollava la sang tapant-li la nuesa. Ja no tenia forces per laments. Unes dones el cobriren amb un llençol. Tots marxaren en silenci. Obrí i tancà la porta. Començà a ploure. Lleugerament. Amb tristor. Pel fracàs. Del món.       

És inevitable: Patir. Enrere, el buit. Allà, un cim. Uns pardals bufant. El gos alçant la mirada. Suportant el dolor. Concentració!