Fet a Barcelona.

Aquella foscor. A palpentes. Per què no encenia el llum?. Bé, no calia. Ara passaria entre el sillò i la taula del televisor. Potser anava massa llençat. Duia les sabatilles de platja, amb tots els ditets a l'aire. Vàlguem Déu! Ahhh!. Com he pogut donar-me aquest cop. Ahh!. Fa molt mal. I ara. I ara què. Crec que tinc una falange trencada. El dit que es troba al costat del gros. Hauré d'encendre el llum. Hauria d'estar al llit i dormit. Però era assegut al sofà. Maleïnt la mala sort. Potser no estava trencat del tot. No, però segur que tinc una fisura, és a dir, una esquerda. Ohh!, s'ha inflat. Penso...Gel!. M'haig de posar gel. Cap a la cuina. Buido la cubitera, que diuen, dins una mena de gibrella. Tot seguit hi poso el peu. Cony, que fred que està. M'acabaré de constipar. Miro el rellotge. Quarts de dues. I em llevo a les set!. Decideixo posar-me pomada, si, aquella que es diu trom...trombolid o trombocid. Penso. Una aspirina o un paracetamol. Millor un pa

TOTS ELS PÒTOLS ACABEN SOMRIENT. I. i II. Vet aquí, que qui havia disparat l’últim tret, va ser qui no hagués volgut fer-ho mai. Així doncs, era davant un veritable problema. L’últim tret havia ferit de mort al passerell. El passerell no en tenia cap de culpa. I ara es moria. Qui havia disparat l’últim tret no se’n sortia del que havia fet. “Jo no volia disparar, jo no volia matar ningú”, deia el pòtol. Havia passat que un pòtol s’havia carregat un passerell. Més enllà del que això significava, succeïa que no era justa la mort del passerell. Hi han morts justes?. De fet, el passerell no s’acabava de morir. El pòtol, ara, deia : “No et moris passerell, no et moris”. I el passerell : “I doncs, per què m’has disparat, pòtol, que ets un tros de pòtol”. Una situació lamentable. No desitjada. Però bé, ja no es podia anar enrere. Fora un poder extraordinari desfer el que ja estava fet. Per altra banda hom no sabia si hagués estat millor que el tret fos disparat pel

Ves a saber per qué va començar a ploure tot just acabat el partit. L’equip contrari ens havia marcat un gol en l’últim minut. Trencava l’empat i finalment ens guanyava. De sobte un tro, i als pocs segons, una pluja intensa. L’anada fins l’estació del metro fóra prou accidentada: un munt de gent que procurant no mullar-se, corria i anava avançant fent curtes estades sota els balcons de les façanes. En arribar descobrirem que la línia havia deixat de funcionar. Molts es quedaren dins, uns esperant que el metro tornés a circular, i uns altres que deixés de ploure. Jo no vaig prendre cap d’aquestes dues prudents decisions i accedí novament al carrer. Em vaig abocar a cercar un taxi, doncs un grup d’amics m’esperava a sopar. No va ser gaire fàcil trobar-ne un de buit. Finalment hi va haver un que s’aturà davant la meva insistència. Frenà bruscament al veure’m. Encara que una mica allunyat de la vorera. Semblava de mal humor. Després d’entrar tot xop i abans de dir-li el destí, em vaig pre