Fet a Barcelona.

No haviem fet cap cim. La pujada havia estat en tele-cabina. Mentre fòssim dalt, esperant el trenet que vorejava les pendents de les muntanyes, el sol faria destralls en la meva pell. En especial al cap, a la part superior, allà on abans havien estat milions de cabells. I guaita, ella mirant no se què, potser el futur. Al menys, dins la seva motxil·la, hi havia crema solar. Factor 30. Un factor com quàlsevol altra.

El millor?, el millor va ser el postre. També ens posàrem d'acord en tots els punts. Si. Un cop més. Qui ens havia d'ensenyar res? Tans anys...trenta, quaranta? I allà continuàvem. Ara, però, havíem de marxar. Cadascú pel seu camí. Aviat ens tornariem a veure... Eh! i el postre? El millor de tot!

És l'únic que obvia l'assetjament. Ell és allà casulament. I fixa la mirada en la càmera. No seran cinc minuts de glória. Serà una captura vital universal. Un sol segon per a tots. Potser no era el millor dia. Calia un somriure. Llàstima.