Fet a Barcelona.

Al capdavant hi estava una noia. Parlava amb gairebé tothom que hi accedia. Conduïa el tramvia amb energia i decisió. El tràfic era intens i calia estar alerta. Cotxes, vianants, revolts, pujades dificultaven la seva tasca. Jo, seguia els seus moviments, la ma esquerra agafava amb força una maneta, que la feia anar d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, actuant, suposo, com un canvi de marxes. Al arribar a una parada, vaig adonar-me que havia acabat la jornada. Accionà un aparell que vomità un paper imprès. Saludà a la companya que la substituiria i baixà.

Ho vaig dir un munt de vegades: aquella carretera s'enfilava massa... Era un malson. El camí ja era tan estret que era del tot impossible continuar. De cop ma'donà que la resta havien abandonat. Tot sol. Qué els hi diria a la agència de lloguer?