dijous, de gener 29, 2004

Mai sabrem el per què de tot plegat. Malgrat que siguin molts que ho esbrinin. Foren els pescadors que la descobriren. La lluna era plena. El cos nu de l’Isabel surava entre les ones. La van dur cap la platja. Era morta. Damunt la sorra cap per baix el cabell formava un cercle: un sol apagat.

Anys enrera, l’Isabel i jo mateix anàvem tots els estius a la fira que es situava prop del barri. El primer que fèiem era pujar a la sínia. Ens agradava contemplar el barri, endevinar els edificis de la ciutat, ens hi sentíem bé. On jo m’ho passava d’allò més bé era a la caseta dels trets: disparava als escuradents que sostenien uns petits purs. Presumia d’encertar gairebé sempre, encara que després era del tot incapaç de fumar un sol d’aquells dolentíssims purets. Jo li deia: “te Isabel, maca, pel teu pare”. I ella: “oh!, moltes gràcies, estarà molt content”. També berenàvem. Havien casetes on venien tota mena de dolços, llaminadures, gelats i begudes. Unes tardes preferíem els gelats i altres ens fartavem de menjar tota classe de dolços.

L’Isabel i jo descobrirem el sexe plegats. Ens iniciàrem l’un a l’altre. Quan es feia fosc anàvem, sense dir-nos res i amb una gran complicitat cap el parc. Seiem en un banc que es trobava entre dos grans arbres. Gairebé no se’ns veia. Començàvem amb una mica de timidesa que era vençuda pel nostre desig. Els primers cops era jo qui l’envoltava amb els braços, però més endavant, també ho feia ella i de manera més abrandada. M’agradava la seva iniciativa. Ens besàvem amb les llengües lluitant per abraçar-se l’una amb l’altre. Això ho fèiem durant llargues estones. Jo li remenava els pits. Finalment era ella que me la remenava. Aquella i altres ocasions marxàvem després d’arreglar-nos la roba, amb els llavis inflats de tants petons, abraçats fins fer-nos quasi mal, marxàvem cap a casa sense saber quin seria l’últim bes de la nit. “Adéu Isabel, fins demà”.

Foren dies feliços que amb el pas del temps han esdevingut uns records inoblidables. Imatges de la adolescència que juntament amb les de la infantesa estructuren la meva pàtria.

I ara una part d’ella havia desaparegut. Per qué?.

Un ós a la vora del riu Kenai.