dilluns, de febrer 16, 2004

Aquella foscor. A palpentes. Per què no encenia el llum?. Bé, no calia. Ara passaria entre el sillò i la taula del televisor.
Potser anava massa llençat. Duia les sabatilles de platja, amb tots els ditets a l'aire. Vàlguem Déu! Ahhh!. Com he pogut donar-me aquest cop. Ahh!. Fa molt mal. I ara. I ara què. Crec que tinc una falange trencada. El dit que es troba al costat del gros. Hauré d'encendre el llum. Hauria d'estar al llit i dormit. Però era assegut al sofà. Maleïnt la mala sort. Potser no estava trencat del tot. No, però segur que tinc una fisura, és a dir, una esquerda. Ohh!, s'ha inflat. Penso...Gel!. M'haig de posar gel. Cap a la cuina. Buido la cubitera, que diuen, dins una mena de gibrella. Tot seguit hi poso el peu. Cony, que fred que està. M'acabaré de constipar. Miro el rellotge. Quarts de dues. I em llevo a les set!. Decideixo posar-me pomada, si, aquella que es diu trom...trombolid o trombocid. Penso. Una aspirina o un paracetamol. Millor un paracetamol. Amb un got de llet calenta, si, m'ajudarà a dormir. Repasso. M'he aixecat, he tancat el televisor, he apagat el llum i ha estat llavors, quan ja anava a obrir la porta del passadís, que he pensat: "he apagat la calefacció?", i en cop de tornar a obrir el llum...
Abans de dormir-me he pensat, demà, no podré caminar, caminar, cam..nar...

Un ós a la vora del riu Kenai.