dimarts, de febrer 03, 2004

TOTS ELS PÒTOLS ACABEN SOMRIENT.

I. i II.


Vet aquí, que qui havia disparat l’últim tret, va ser qui no hagués volgut fer-ho mai. Així doncs, era davant un veritable problema. L’últim tret havia ferit de mort al passerell. El passerell no en tenia cap de culpa. I ara es moria. Qui havia disparat l’últim tret no se’n sortia del que havia fet. “Jo no volia disparar, jo no volia matar ningú”, deia el pòtol. Havia passat que un pòtol s’havia carregat un passerell. Més enllà del que això significava, succeïa que no era justa la mort del passerell.

Hi han morts justes?.

De fet, el passerell no s’acabava de morir. El pòtol, ara, deia : “No et moris passerell, no et moris”. I el passerell : “I doncs, per què m’has disparat, pòtol, que ets un tros de pòtol”. Una situació lamentable. No desitjada. Però bé, ja no es podia anar enrere.

Fora un poder extraordinari desfer el que ja estava fet.

Per altra banda hom no sabia si hagués estat millor que el tret fos disparat pel passerell, i el pòtol digués : “Passerell, per que m’has disparat, ets un tros de passerell”.

L’endemà, enterraren el passerell a la fossa comuna. Una fossa que no només era plena de passerells. També hi eren altres éssers. Fins i tot l’hereu d’un ric industrial de Terrassa, que abandonà el niu i es morí de gana i tristor. “Jo vull fer la meva vida”, deia a son pare. I el pare : “Però nen, si aquí tens de tot, no et falta de res, no siguis ruc”. L’hereu erre que erre. Marxà amb una motxilla a l’esquena i quatre duros. Li robaren la motxilla, i es gastà els duros. Un altre dia l’apallissaren. Un altre, el violaren. I un altre, l’enterraren. Cony, quina història!.

L’endemà, el pòtol prengué un bitllet per anar lluny. Quan va arribar, va conèixer una xicota. “D’on vens maco”, i ell: “de molt lluny”. Així doncs, com que ja es coneixien, feren l’amor tres vegades en tres dies. Al quart dia, el pòtol anà al lavabo i tot mirant-se al mirall es preguntà: “On sóc?”. La xicota li deia : “lluny, molt lluny”. Llavors es recordà del que havia fet, del motiu de la seva fugida. Plorava com un tros d’ànec. La xicota farta, se’n va anar. “Ploramiques”, li digué per acomiadar-se. I ell plorà amb més força.

Mai es plora a gust de tothom.

L’endemà es despertà. S’adonà que es trobava tot sol. Sol i afamat. Al magatzem comprà dues dotzenes de llaunes de tonyina i una dotzena de cerveses. Al forn dues barres de pa. A la casa obrí quatre llaunes i una barra. Tot sucós es menjà l’entrepà. El seu plat preferit. Acabà la tercera cervesa i feu un gran rot. Sentí: “porc fastigós”. Cony, un altre passerell, pensà. En fer un altre de més gros. La porta caigué destrossada. “No vull sentir rots de tonyina de merda, a casa meva”. “Cony, casa seva!”. “Això és casa teva?”. “Sí, i espero que m’expliquis que estàs fent aquí dins”. “Va ser la noia que m’invità”, respongué. Va estar a punt de disparar-li. Però pensà: “masses passerells morts en una setmana”. El pòtol decidí marxar. S'endugué la tonyina, les cerveses i el pa.

Bé, el pòtol se'n va anar més i més lluny.

Va ser molt ben rebut. Un actor l’ajudà i l’invità a passar a casa seva. La mare de l'actor el despullà, i ficà dins una gran banyera de fusta, plena d’aigua calenta fins dalt. No voldrà pas fer carn d’olla?, pensà. O pitjor, no volguessin fer una gran pila de sabó. La mare de l'actor li va donar roba neta, i li ensenyà un llit que semblava força comfortable. “Dorm tant com vulguis, potolet”. "Cony!, com deuen saber-ho?".

Dormí com un angelet gairebé durant vint hores. Es despertà afamat. No en tenien de tonyina. Tenien sardines enllaunades. Menjà pa amb tomàquet i sardines. I cervesa. I cafè per acabar.

L'actor el va invitar a fer un tomb. L'ajudaria a fer la digestió, el tomb, no l'actor. I xerrarien. Resultà que l'actor i un grup de companys, també actors, es dedicaven a representar obres de teatre. És clar, si eren actors era del més normal que es dediquessin a fer actuacions. “Voldries fer actuacions?”. Ell rumià: “com es pot fer d’actor sense ser-ho?, a més a més jo soc un pòtol”.

Preferí fer teatre a la mateixa alçada dels demés. Amb els peus a terra. No al damunt d’un escenari.

Marxà.

A mig camí entre un lloc i un altre trobà un grup de passerells. S’els veia contents. Feien saltirots. Cantaven.

“Hola passerells!”, saludà. “D’on vens?” Li replicaren. “De casa dels actors” , respongué. “Nosaltres hi estàrem uns dies. Aprenguérem a saltar i a cantar”, gairebé cridaren.

Continuà el camí.

L’alberg no era massa comfortable. Ple de gent. A l’habitació hi havien tres lliteres. A ell li tocà l’inferior d’una d’elles. Al menjador, es xerrava, es menjava, es bevia, es reia. Als dormitoris, es xerrava, es menjava, es bevia, es reia i es follava. Qui podia, dormia.

Jeia al llit. Pensava en tot el que havia succeït els darrers dies. En el passerell mort.

S’entristí. I es dormí.

L’endemà fóra l’últim en llevar-se. La normativa, obligava a col·laborar en la neteja, als més endarrerits a l’hora d’aixecar-se del llit. A la planta del seu dormitori, li correspongué a ell i un parell més de tipus. No li agradà. De seguida notà que es tractava de dos passerells armats. “Espero que no busquin a un pòtol que ha mort un passerell”, pensà. Intercanvià uns paraules banals amb ells.

Baixà a prendre un muesli. Uns melindros. I un cafè. Els passerells també.









“Hem notat que vas armat”, li digueren. “Cony! que savis!, portant el revólver a la cintura, a la vista de tots, no costa massa endevinar-ho?”, pensà, encara que va estar a punt de dir-ho. “Sí. Així és.” , digué. “Has mort mai a algú?”, preguntàren. Dubtà. “Amb molta pena, accidentalment, vaig matar un passerell, no fa masses dies. Jo mateix el vaig enterrar”, contestà.

Esperava amb temença la reacció dels interlocutors.

“Sabem que dius la veritat, que va ser un fet lastimós. És una veritable desgracia que els passerells o els pòtols morin per culpa d’accidents estúpids. Així doncs, destruïm les armes. Ves tranquil, marxa i no miris enrere. Gaudeix d’aquest món tan bonic que a tots ens envolta, cal que siguis feliç o, al menys, empris el teu temps en intentar-ho” digué un d’ells tot esgotat en acabar la frase.

El pòtol començà a parpallejar incrèdul. Destruí la seva arma gairebé sense adonarse’n. El mateix feren els passerells. Tot seguit s’abraçaren. Acabaren l’esmorçar. Acabava d’ingressar a la secta.

Òstia!, el pòtol alucinava cogombrets. No podia ser que la vida fós tan meravellosa i no s’hagués adonat fins ara. Fins avui.

S’acomiadà i deixà l’alberg. Anà cap a un altre lloc més lluny. Sempre amb un somriure.

L’entrada del poble era guarnida amb una gran pancarta: BENVINGUTS A LES FESTES DE PRIMAVERA. “M’ho passaré molt bé”, pensà, amb un somrís. Hi havia una gran multitud. Uns anaven, altres tornaven. Disfrutava de l’ambient. Saludava a gent que mai abans havia vist. Sempre amb un somriure.

Entrà en un local. Prengué unes cerveses i xerrà amb altres bevedors. Sortí al carrer. El sol lluïa dominant tota l’avinguda. L’enlluernament durà el suficient per no percebre l’arribada d’un bonic tramvia, que anava fent sonar un emprenyador “tilín, tilín”.

La batacada fora fatal.

Algunes dones, i també alguns homes, xisclaren veient el cap separat del tronc. Un munt de sang per tot arreu. Era esgarrifós. Quina manera de morir més estúpida. I accidental. Pobre pòtol.

Va ser un passerell, qui s’adonà d’un detall curiós: en la cara hi havia dibuixat un bonic somriure.

El somriure del pòtol mort.


Un ós a la vora del riu Kenai.