Marxo.

Darrera la finestra. Totes les paralel·les. Son tots morts?. Un llum encés. Les baranes amb els barrots. Algú ha descarregat la cisterna. Ho sento. I aquells encerclats. No val la pena continuar. No hi ha talent. Ho enganxo i marxo. Bye.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Fracàs.

Talment semblava tenir vida. I era per això que reaccionava davant el succés. El primer cop de fuet li deixà una marca ben vermella a l'esquena. I van ser més de vint fuetades. De les ferides brollava la sang tapant-li la nuesa. Ja no tenia forces per laments. Unes dones el cobriren amb un llençol. Tots marxaren en silenci. Obrí i tancà la porta. Començà a ploure. Lleugerament. Amb tristor. Pel fracàs. Del món.       
Read more »

Dos dins i un fora.

                                Dies enrere, quan feia més fred, els veia a tots tres cada matí.   Dos dormien dins i un fora.   Dins, un a cada costat, tapats amb alguna manta o flassada.   Em cridà l'atenció que un, el que sempre dormia a l'esquerra,   disposava d'unes xancletes de color rosa. I així, cada matí al   passar pel xamfrà, buscava les xancletes dins del caixer. Això   m'assegurava que qui dormia era el mateix.   Però el que em colpia de veritat era que sent tres, el que dormia fora   fos sempre el mateix. A banda que dins hi havia espai per a un   tercer.   Algun matí quan hi passava els de dins s'estaven llevant i recollint   les seves pertinences.   El de fora, però, sempre el trobava despert, Assegut a terra i mirant a l'infinit.   Tot i què davant hi havien cotxes i camionetes aparcades.   Així és què dos dormien dins i un a fora. Sempre els mateixos.   Al final de la primavera els dos
Read more »

Com cada dia.

Entro més o menys a la mateixa hora cada dia al matí. Sec a la barra. Des de fa unes setmanes ençà demano una truita francesa d’un o dos ous i tres talls de tomàquet al plat. D’aquesta manera, prescindint de l’entrepà he aconseguit perdre uns tres o quatre kilos. Per fer baixar l’esmorzar demano un tè verd. De vegades ja hi son,   altres no. Seuen el dos germans sempre a la mateixa taula al costat de la finestra. Un davant l’altre. Els cabells llargs, bruts, greixosos. Duen tots dos ulleres de cul d’ampolla. Mal afaitats, mal pentinats. La roba bruta. Desprenen un tuf fastigós. Sabem que no treballen i no entenem la seva brutícia. Demanen un cafè per a cadascú. S’estan uns 10 minuts, paguen i marxen. Fins l’endemà. Ja fa anys és jubilat i abans havia fet de cambrer. S’apropa a la barra i demana un tallat. Al mateix temps, treu dues monedes amb les que pagarà i comença a fer copets al marbre de la barra. Em desagrada aquest sorollet, però se que durarà poc. Fa comentaris sobre
Read more »