Marxo.
Darrera la finestra. Totes les paralel·les. Son tots morts?. Un llum encés. Les baranes amb els barrots. Algú ha descarregat la cisterna. Ho sento. I aquells encerclats. No val la pena continuar. No hi ha talent. Ho enganxo i marxo. Bye.
Formigues.
Al llevar-se pel matí i posar els peus a terra, s’adonà que les sabatilles no eren on les havia deixat. Si que veié però, una filera de formigues que des de la porta es dirigia sota el llit, apareixia per l’altre costat i tornava cap a l’entrada de l’habitació. Retrocedí uns centímetres. Es tocà la cara. I es fregà els ulls. Al moment observà que no hi havia cap rastre de cap formiga. Les sabatilles, però, si que hi eren. De fet es tractava d’unes xancletes. De les que s’usen a les piscines. Es calçà, anà al lavabo, pixà i morí.
Comentaris