dimecres, de juliol 21, 2004

 
Era tot sol a l'andana.

A l'estació de Universitat de la línia 2 del metro.  No em vaig adonar fins que aixecà la mirada del diari que estava llegint. El panel anunciava l'arribada del proper comboi.

Buit. Completament buit. No es obrí cap porta. I vaig ser jo qui ho va fer. Entrà i mirà a banda i banda. Ningú a l'esquerra i ningú a la dreta. Llavors pensà que potser estava avariat. Sonaren els xiulets d'avís i es tancà la porta.

El metro es posà en moviment suaument. Tenia tots els seients per a mí. A l'arribar a la sigüenta estació, Tetuán, no es va obrir cap porta. Tampoc no hi havia ningú. A Monumental, que és ón baixo habitualment, també semblava un desert de persones.

L'escala mecànica es posà en marxa quan la vaig trepitjar. El vestíbul, buit. I malgrat que poc més del migdia, estava quasi completament fosc. De l'exterior no sorgia cap mena de llum solar.

És clar. Ara si que estaba amoïnat. Per no dir res més greu.

Un ós a la vora del riu Kenai.