dijous, de desembre 14, 2006


Sempre va ser així.

A bon matí, amb els primers raigs de llum solar, es llevava,

i sense vestir-se, anava a jugar.

Els forats.

Els forats eren immensos. Ella nua i amb aquells forats!

Però, si de fet, ella en hi cabia. I és clar, això em neguitejava.

Un dia tindrem un accident!

I si. El vàrem tenir. Bé, suposo. Perquè mai més la tornàrem a veure.

I no, no en tinc cap de dubte.

Ella, allà tota estirada, volent agafar la piloteta de dins el forat, i sense

saber com, lliscant cap a dins.

Empassada.

Si. Empassada nua. Per un forat del cal gros.

Cony de golf!

Un ós a la vora del riu Kenai.