dimarts, de juny 12, 2007




Vaig estar rondinant tot el matí.

Sol. I amb mi mateix.

L'enuig era considerable. La sensació experimentada

el capvespre passat m'havia deixat trasbalsat. En poc

menys d'uns segons una multitud havíem perdut la

joia per endinsar-nos en la més gran decepció col·lectiva.

Estava rumiant en aquests fets entristidors, quan en

Peret es posà, tot ell, just davant meu i bellugà la

cua. M'estava dient que ja en feia un gra massa gran.

Aixecà el cap i digué, en el llenguatge dels cavalls:

"Prou!, ja en tenim prou!, a més no està tot perdut!".

Glups. Vaig empassar-me el mal rotllo. Ell, en Peret, m'obrí els ulls. Tornarem plegats cap la

cabana. Abans, però, arrancà un grapat d'herba i se'l menjà en un parell de queixalades.

Bon profit Peret!