dilluns, de maig 05, 2008


El Petaner.


De seguida que va tancar la porta es va deixar anar. Va ser ben sorollós i acompanyat d’un ferum que va omplir tota la estança.


El pet. L’expulsió de manera violenta de gasos dels seus budells havia estat sempre una de les seves majors satisfaccions.


Un cop era a la feina, i a intervals de 30 o 40 minuts, bevia successius gots d’aigua per tal d’anar omplint l’estomac i anar preparant el proper recital.


Si. Abans de sortir per tal de dinar es veia obligat a pixar i procurava estar ben sol per poder fer un bon pet i així mantenir la seva inevitable quota d’alegria flatulenta.


Un cop a taula, si al menú hi veia per exemple, “mongetes amb botifarra” o “cols de Brussel·les” o qualsevol altra delícia d’efectes previsibles, es dibuixava ràpidament un somriure al seu rostre, que més d’un cop era interpretat per alguna cambrera com un inici d’assetjament. Hi ha qui sempre va errat!.


El que tenia al cap era ben diferent.


S’imaginava el concert de pets que a mitja tarda interpretaria. Li agradava fer-los de diverses tonalitats i intensitats. Curts, llargs. Silenciosos.


Un cop plegava de la feina i abans de recollir-se a casa amb la seva dona i els fills, solia
visitar alguna parròquia i fer un parell de cerveses. O tres. De fet com més es prengués,
més extensa seria la "petarrada" nocturna.


Hi havia un inconvenient. Amb la seva dona no s’hi atrevia. Doncs, sempre que deixava sortir flatulències ja enllitats, la parenta reaccionava d’allò més intolerant. Feia uns renecs que obligaven al nostre personatge a visitar el lavabo, i allà dins, fer-los sortir poc a poc.

No era el mateix.

I és que l’amic petaner es considerava tot un especialista. Un especialista amb moments de joia, especialment quan aconseguia fer-ne un i passar desapercebut. Dins un ascensor, un museu, dins l’autobús, al mig d’un dinar, etc.


Era tot un repte. La fita del Petaner.