dilluns, de maig 19, 2008




Llet socarrimada damunt els fogons. Un pot buit amb tel de llet mig enganxat i mig socarrimat. Una cassola usada per fer el sopar. Damunt del marbre, tres o quatre gots amb restes de diferents líquids. Plats bruts amb restes de menjar i diversos coberts dins la pica. El fregall també és dins. El detergent situat just darrera l’aixeta. A la taula, restes de cafè: algú ha preparat la cafetera, i en omplir-la, en l’acció de traspassar-lo des del pot fins el compartiment on es troba el filtre, se li han vessat diverses partícules, que han caigut, degut a la força de la gravetat, damunt la taula. I en acabat no les ha retirat. Com tampoc ha recollit un dels draps de la cuina que es troba a terra, sota l’estri que serveix per subjectar-lo, que ves a saber com s'anomena

El soroll de l'assecador envaeix bona part de la csa. Un munt de llums encesos.

El televisor encés. Jo mateix esforçant-me per escoltar el programa d'esport.

El gos dels veïns bordant. Un gos emprenyat.

De sobte el telèfon. Més soroll. Només hi falta posar en marxa l’equip de música. Doncs si, el poso en marxa per tal de sentir la televisió pels altaveus de l’equip.

La trucada serveix per fer aturar, durant uns instants l’assecador, una companya de feina de l’À., vol confirmar el lloc de trobada i l’hora.


Confirmat.


L’assecador torna a bramar. Sembla mentida el que costa d’assecar segons quins cabells. Els meus s’assequen en un tres i no res. És clar, que potser els tinc més curts i en tinc menys. Un quart d’hora més tard l’assecador emmudeix. Després, soroll de calaixos que s’obren i es tanquen. L’aigua rabiosa de la cisterna indica que finalment ja ha acabat. Pixar acostuma a ser l’últim que es fa abans de sortir. De fet, també és el primer que es fa quan s’arriba. Soroll de claus, un petó, i finalment resto sol.


Per fi, pau i tranquil·litat.


Deixo només encès un petit llum en un racó. M’estiro al sofà disposat a gaudir, davant el televisor, d’un bon espectacle. Debades. El telèfon torna a sonar. És en P. Es vol prendre una copa a casa. Cap problema. Calculo que trigarà uns trenta minuts en arribar i em disposo a veure el final del programa. Abans però, miro que hi hagin glaçons al congelador. No n’hi han. Omplo la glaçonera d’aigua, la poso dins un calaix del congelador, i aquest el poso a màxima potència.


Sona el timbre de la porta, sorpresa: és en J. Passava per aquí i ha decidit pujar. Ens saludem. Em demana una copa. Torno a la cuina, preparo un parell de gots llargs amb glaçons a mig fer, i per si de cas omplo un altra glaçonera.

Seiem davant el televisor. Fem uns glops. Comentem les jugades, fins que el programa acaba. Així doncs tanco el televisor. Proposo escoltar música. Poso l’últim disc d’en Quimi Portet.

Justament quan comença a sonar, pica des de baix en P., que ja ha arribat. Mentre puja preparo un altre copa. Li obro la porta. Cony! no ve sol. No. Ve acompanyat d’en O. Ostres!, pau i tranquil·litat! Si ja som quatre!. Vinga doncs, un altre got, glaçons i beguda. A veure, on son els cendrers. En trec un parell i seiem tots al voltant de la taula del menjador.

En P. i en O. em posen al corrent dels darrers esdeveniments. Em comenten que en X., últimament s’està donant molta marxa. Potser massa. Que ha tornat a canviar de companya. Que en P.B. es troba dins d’una molt dolenta ratxa: l’empresa ha perdut clients i guanys, el pare ha mort fa pocs dies, i la mare, que es troba en fase terminal, l’ha hagut de recollir a casa. Una casa que tots sabem no és gens adequada per una persona gran. En P.B., degut a tots aquests tràngols, ha patit una alopècia parcial, la qual cosa desmillora el seu aspecte. Brindem per tal que ho superi ben aviat.

El menjador ha començat a adquirir un aspecte terbolenc degut a la gran acumulació de fum. Poso en marxa l’aire condicionat. De seguida notem una millora. En O., confessa que el seu aprimament és degut a l’exercici físic. S’ha apuntat a un gimnàs municipal, ja fa uns mesos, i hi va gairebé tots els dies. Es dedica a fer molta bicicleta estàtica i a treballar els músculs amb aparells i peses. El resultat és que ha perdut uns cinc quilos i la seva panxa s’ha reduït considerablement.

En J. que no esperava trobar-se a en P. i en O., continua portant la comptabilitat d’un tipus que té un bon grapat de terrenys per la península: plantacions d’arròs a Tarragona i altres propietats. És una feina que jo trobo interessant. En J. es veu sovint amb L.A., i ens comenta que el bar que havia llogat li va molt malament. Que no fa prou calaix per pagar les despeses mínimes, i està decidit a traspassar-lo immediatament. Brindem per tal que ho superi ben aviat.

Ara que ja hem xerrat d’allò més proper passem a parlar de política. Tenim unes discussions, en alguns moments, certament desagradables. En P. i en O., continuen pensant i opinant que cal canviar la situació del país. Jo també crec que cal canviar, però no pas en la direcció que ells proposen. Doncs argüeixo que per fer aquest canvi, millor romandre tal com estem. Millor que el poder estigui en mans de gent d’aquí, que no pas en mans de polítics, que malgrat ser d’aquí, depenen d’allà. En J. opina que el que cal és tenir uns bons administradors, que defensin el que és nostre. Aquesta argumentació ens posa a tots d’acord. I fem un altre brindis.

Tots sentim un cuc dins l'estómac. A la cuina, obro pots per tal de treure fruits secs. Tallo a trossets un fuet sencer. Descongelo pa i en faig llesquetes. També trec patates i olives. Per beure ens decidim pel suc de civada. Ha!.

Ja l’hem vist un grapat de cops. Però malgrat tot, ens disposem a veure per enèsima vegada: Apocalipsis Now. Considerem aquesta pel·lícula un referent per a tots nosaltres. Un veritable viatge iniciàtic. Un motiu de plaer, degut a les imatges, banda sonora i diàlegs.

No esta rebobinada i al prémer “play”, sorgeix l’arribada dels helicòpters per un front marítim sobre un poble costaner. Aquestes imatges i les posteriors, quan un oficial pretén fer surf sobre les onades de la costa, mentre encara xiulen els trets, son força impactants i portadores de grans dosis d’ironia.

Les comentem de manera apassionada. No ens adonem que poc després estem parlant de futbol. Del gran equip que està configurant el club de la ciutat. Del penós que resulta que marxin tants jugadors de la pedrera. Encara que jo defenso que el que cal, és que juguin els millors jugadors amb la finalitat de crear un bon equip. Un equip que jugui gairebé de memòria. Amb mentalitat ofensiva.

Estem tots d’acord quan qualifiquem la situació de l’equip blanquinós de horrorosa. De la dolenta temporada que han fet. Amb la fugida dels jugadors, la crítica situació econòmica i el desgavell a la directiva. Plena d’autèntics pocavergonyes. Hi ha qui diu que també n’hi han en el nostre club. Tots assentim.

Bé, el cert és que es fa tard, en P. i en O. parlen d’anar cap a l’Uni., en J. que en un principi havia comentat la intenció de retirar-se, s’ho pensa, i decideix marxar amb ells a fer la penúltima. Abans però en P. ens obsequia amb un seguit d’acudits que ens fa petar de riure.

Quan marxen encara ric. Recollo els gots i els restes de la visita. Em rento la cara i pixo. Torna la dona i em troba al llit, però sóc despert i ho aprofitem. La llet continua socarrimada damunt els fogons.

Sortosament demà ve la dona de fer feines.

Un ós a la vora del riu Kenai.