dilluns, de setembre 29, 2008


Al capdavant hi estava una noia.

Parlava amb gairebé tothom que hi accedia.

Conduïa el tramvia amb energia i decisió.

El tràfic era intens i calia estar alerta.

Cotxes, vianants, revolts, pujades dificultaven la seva tasca.

Jo, seguia els seus moviments, la ma esquerra agafava amb força

una maneta, que la feia anar d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra,

actuant, suposo, com un canvi de marxes.

Al arribar a una parada, vaig adonar-me que havia acabat la jornada.

Accionà un aparell que vomità un paper imprès. Saludà a la companya

que la substituiria i baixà.

Des de dins, darrera la finestra, la vaig observar.

Em semblà distreta, com si no sabés ben bé quina direcció entomà.

Va treure un mòbil de la bossa, encengué una cigarreta i es posà a parlar.

El dia era assolellat.

Finalment només veié la seva ombra.

Potser no la veuré mai més.

Però si topo amb ella la reconeixeré a l'instant.

Aquesta era la seva força.