Nouvingut.

Assegut al terra en un racó de l'estança.

Tot just davant, a una certa distància, si està el nouvingut.

Te l'aparença d'un insecte. Però molt més gran. Alça uns trenta centímetres.

Tres potes, un cos i unes banyes similars a les d'un cargol.

Tot fi, com de fil ferro. Aparenta romandre quiet, però s'endevina un lleuger moviment.

M'aixeco adonant-me que no recordo res del passat immediat.

Estiro les cames.

Ell imita els meus moviments i aixeca una pota i després l'altre.

Em sento rar. Molt rar. A més m'adono que no hi ha cap finestra i només una porta.

Instintivament em venen ganes d'obrir-la. No puc. Ni es pot.

Ell gira al meu voltant.

Penso que es tracta d'una mena de joguina. Però talment sembla tenir vida.

De sobta, s'eleva i es deixa caure damunt el meu cap.

Ara el tinc sobre meu.

S'ha integrat en el meu cos.

La porta ja és oberta.






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Formigues.

Com cada dia.

Cop d'ull.