dilluns, d’agost 30, 2010

L'espera.


                                 Havia poca cosa a veure. Doncs plovia i feia fred.
                                 Havíem arribat en funicular.
                               
                                 El de tornada encara trigaria una hora.

                                 Tancats en aquella sala d'espera, esgotàvem tota mena
                                 de distracció. Havia calculat l'amplada de la estança fent-ne
                                 passes de pared a pared. Tal com si estigués en una cel·la.

                                 Havia mirat i re-mirat totes i cadascuna de les fotografies
                                 situades al llarg dels murs.

                                 Consultàvem els mòbils encara que els sabiem muts.
                                 Xerràvem.

                                 Fins que vaig decidir fotografiar-nos.

Un ós a la vora del riu Kenai.