dilluns, d’agost 19, 2013

Com va tot?



Vas observant.

Bades.

Me n’adono, que sovint, les persones, quan ens trobem ens demanem... com va tot? Tot bé?
La resposta acostuma a ser afirmativa.

-  Sí, bé,  molt bé! ( Fins i tot diuen alguns).

Tot seguit l’interpel·lat  demana al mateix...i tu? Què tal?

Si la resposta és igualment positiva gairebé es dona per acabada la ‘conversa/salutació', i ens acomiadem amb un... val, doncs fins la propera!

Tot semblant que potser sí,  la propera  hi haurà alguna cosa de què parlar...

És per això que fa la sensació que molts cops s’espera una mena de resposta negativa.

Sí.

- no massa bé, perque ...

Llavors la ‘conversa’ s’estira i surten tota mena de frases mil cops usades.

L’afectat depenent de la confiança vers l’altre, s’explicarà i donarà tota mena de detalls, esperant un senyal de complicitat.

No cal dir que molt probablement el demanant voldrà explicar també qualsevol desgràcia que hagi patit o ja en pròpia pell o en la de un amic, familiar, etc. Com volent dir que ‘ell’ ell també o més!.

Potser hauríem de contestar:  - doncs saps, no ho sé, perquè no n’estic segur del tot. Ni bé ni malament.  Depèn. Per una banda bé. Per un altra no tant.

Crec que responent així, mai més,  un mateix interlocutor ens tornarà a preguntar:  -què, com va tot?

Hòstia!.