dilluns, de maig 12, 2014

Sense trampes.





Tot plegat era estrany, molt estrany.

Mai havia fet cap esment de la nova situació. Sobtadament, a corre-cuita, calia oblidar-se dels neguits.

Bé, doncs jo no volia entrar en aquell joc. Ni en aquell ni en cap altre de semblant.

Tenia assumit el que succeïa i no podia deixar de preocupar-me.

Era inversemblant que fos solucionat amb un somriure i petant els dits.

A més, em feia sentir viu, i amb objectius per a què lluitar.

Què pretenia?

Que em fiqués al llit i dormís com un angelet? Rotundament no!

Tot aquell munt de problemes eren meus, me'ls havia guanyat jo!

El que jo volia era seure hores i hores davant la pantalla. Endinsar-me en la història.

I lluitar. Superar els nivells. Volia jugar. Volia guanyar!.

Sense trampes.




Un ós a la vora del riu Kenai.