Encants.



Vàrem respirar profundament. Com si volguéssim sentir la vida.

Després admiraríem la teulada. Sempre que el sol ens ho permetés.

Tot plegat conformava una bella abstracció.

Ens inquietava la geometria i la llum. I és per això que ens buscàvem amb la mirada.

Certament.

Ens produïa l'encantament. El que sempre havíem empaitat.

I així fou com pujàrem aquell esglaó. L'escala, però, era allà, davant nostre.



 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Formigues.

Cop d'ull.

Com cada dia.