Fet a Barcelona.

Tot és tant efímer! La vida en primer lloc. Perquè la vida, que pot semblar llarga, és curta com els pocs segons que passen des de que una gota d'aigua va des de l'aixeta fins la pica. I allà baix, perdent la seva individualitat, torna al magma universal. El mateix lloc d'ón ha sorgit. L'eternitat i l'efímer.

Totes cinc. Totes cap l'aigua. Una darrera l'altra. Feien el "kumbaià" i tingueren un cop de calor. Doncs a refrescar-se!. Vestides. Per què no es van treure la roba? No tenien temps. Calia llençar-se tot seguit. Sense perdre un segon.

Vaig estar rondinant tot el matí. Sol. I amb mi mateix. L'enuig era considerable. La sensació experimentada el capvespre passat m'havia deixat trasbalsat. En poc menys d'uns segons una multitud havíem perdut la joia per endinsar-nos en la més gran decepció col·lectiva. Estava rumiant en aquests fets entristidors, quan en Peret es posà, tot ell, just davant meu i bellugà la cua. M'estava dient que ja en feia un gra massa gran. Aixecà el cap i digué, en el llenguatge dels cavalls: "Prou!, ja en tenim prou!, a més no està tot perdut!". Glups. Vaig empassar-me el mal rotllo. Ell, en Peret, m'obrí els ulls. Tornarem plegats cap la cabana. Abans, però, arrancà un grapat d'herba i se'l menjà en un parell de queixalades. Bon profit Peret!

Elegància. Els cabells estirats. Recollits dins una immensa bossa-caputxa. El vestit, arrapat al cos deixant a l'aire els braços. Guants llargs fins els colzes de color negre. El rostre força maquillat, les parpelles acolorides, les celles exageradament eixamplades. Dues esferes gravitant sobre les mans. Sostingudes per la mirada. Al bell mig del no res. El Glamur!.

Me la vaig trobar d'aquesta fila . No. No tenia els peus a la galleda. Tenia les mans a la peixera. I em mirava. Suggestivament. Però, què volia mostrar? Que tenia les mans netes? Si, i mullades. Ha, ha, ha. No. Ara seriosament. Era entre divertit i preocupant. Sabeu, oi? Aquella mena de situació que de tant en tant ens trobem a qualsevol cantonada. L'enigma era tot just darrera seu. O no.

Cony! El cas era que havia caigut la Lluna. Surava. Encara no havia complert els 14 anys. D'amagatotis, vaig decidir fer un passeig amb la barca, sabeu, una aventura nocturna. Amb la esperança de veure el monstre. Però, en cop d'això, em topo amb la Lluna! Torna a casa i explica que t'has trobat el satèl·lit al bell mig del llac. Bé, de fet, mitja Lluna. El llac, jo dins la barca, i davant meu aquella pedrota! Potser baixava de tant en tant per fer uns glops d'aigua. O, aprofitava la nit per fer "surfing" a les tranquil·les aigües ...

No recordo com vaig arribar-hi. Tot just acabava de pixar. Em demanava silenci. Obrí i tancà més d'una vegada les parpelles. Havia de ser una broma. Al mirall hi havia... Sens dubte, es tractava de dues bruixes que se'n fotien de mi. Però, i si aixecava aquell immens ganivet, per tot seguit clavar-li a la esquena? No calia avisar-la, perquè de fet, ella mateixa ja s'adonava de la situació. Així que estàvem a punt de veure esclatar un bany de sang o només es tractava d'una juguesca de mal gust. Per altra banda, com podia estar en una estança desconeguda per a mi amb dues noies tant maques? Però que estav...