Fet a Barcelona.

Vàrem respirar profundament. Com si volguéssim sentir la vida. Després admiraríem la teulada. Sempre que el sol ens ho permetés. Tot plegat conformava una bella abstracció. Ens inquietava la geometria i la llum. I és per això que ens buscàvem amb la mirada. Certament. Ens produïa l'encantament. El que sempre havíem empaitat. I així fou com pujàrem aquell esglaó. L'escala, però, era allà, davant nostre.  

Tot plegat era estrany, molt estrany. Mai havia fet cap esment de la nova situació. Sobtadament, a corre-cuita, calia oblidar-se dels neguits. Bé, doncs jo no volia entrar en aquell joc. Ni en aquell ni en cap altre de semblant. Tenia assumit el que succeïa i no podia deixar de preocupar-me. Era inversemblant que fos solucionat amb un somriure i petant els dits. A més, em feia sentir viu, i amb objectius per a què lluitar. Què pretenia? Que em fiqués al llit i dormís com un angelet? Rotundament no! Tot aquell munt de problemes eren meus, me'ls havia guanyat jo! El que jo volia era seure hores i hores davant la pantalla. Endinsar-me en la història. I lluitar. Superar els nivells. Volia jugar. Volia guanyar!. Sense trampes.

  Arribaren i aparcaren amb pocs segons de diferència.  Sortiren dels autos respectius.  Ell es dirigí amb pas ferm cap ella.  Abans d'abraçar-la ja l'estava besant.  Des de la botiga, rere la finestra, la dependenta  observava l'escena. Pujaren al cotxe d'ell i abandonaren l'aparcament. La dependenta es quedà mirant una bona estona... Imaginant com serien les següents escenes ara que ja no podia veure-les. Es proposà veure'ls tornar,  i observar llur comiat. El cotxe seguia allà. Però l'últim cop que es posà darrera la finestra s'adonà que s'havia perdut l'última escena. Pensà, però, que potser l'endemà tornarien a fer la mateixa actuació. Debades Ni l'endemà, ni l'altre, ni l'altre... Ella però, la dependenta, tots els dies al matí mirava una estona rera la finestra, sospirant per ser la protagonista d'una escena que li permetria  obrir la finestra de bat en bat.                   ...

               Encara recordo el tacte del jersei, una mena de punt. I el color: blau marí.               No recordo el nom del xiquet del costat. Si recordo un dia que jugant, vaig               aixecar i llençar una pedra gran, cap a un costat i accidentalment va anar a               parar sobre una de les seves cames. Recordo que em vaig espantar per si li               havia fet mal i també, és clar, per la immediata reprimenda.                 No recordo res més d'ell.               També recordo la pistola, tota de plàstic negre, al prémer el gatell feia un               sorollet molt lleig: 'clec, clec'.       ...

  Ja fa molts dies que un fet s'ha convertit quotidià. Veure, tant homes com dones, pels carrers de la ciutat passejant el gosset. Jo m'hi fixo. En una mà la corda que subjecta al gos i a l'altre...depèn. Dos son els estris més usats: paper o bossa de plàstic.  De manera que, com a bons ciutadans, van preparats per quan la bèstia  decideixi evacuar el contingut dels seus budells.   És llavors que el subjecte en qüestió s'ajup i amb un gest curós recull la merda, el regalet... Vull confessar que no m'ha acabo d'acostumar.  Sempre que topo amb aquest 'moment' aparto la mirada. Per pena. Fan pena, aquests homes i dones. Ajupits i recollint merda.  Es passen el dia treballant o no, amb preocupacions, mil coses. I quan arriba el vespre, apa! a treure la bèstia. Relaxa diuen alguns. No ho se si relaxa o és una excusa per sortir de casa. El que sí sé és que acabaran recollint merda. Un dia rere l'...

Vas observant. Bades. Me n’adono , que sovint, les persones, quan ens trobem ens demanem... com va tot? Tot bé? La resposta acostuma a ser afirmativa. -  Sí, bé,  molt bé! ( Fins i tot diuen alguns). Tot seguit l’interpel·lat  demana al mateix...i tu? Què tal? Si la resposta és igualment positiva gairebé es dona per acabada la ‘conversa/salutació', i ens acomiadem amb un... val, doncs fins la propera! Tot semblant que potser sí,  la propera  hi haurà alguna cosa de què parlar... És per això que fa la sensació que molts cops s’espera una mena de resposta negativa. Sí. - no massa bé, perque ... Llavors la ‘conversa’ s’estira i surten tota mena de frases mil cops usades. L’afectat depenent de la confiança vers l’altre, s’explicarà i donarà tota mena de detalls, esperant un senyal de complicitat. No cal dir que molt probablement el demanant voldrà explicar també qualsevol desgràcia que hagi patit o ja en pròpia pell...

 "Catalunya, en fi, pot prescindir de l'univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d'ella". Voltaire - El segle de Lluís XIV.