Fet a Barcelona.

                                La distància i la perspectiva. La llum despertant i obrint els ulls. Les presses i la ciutat. El planeta, i aquí abaix tot l'artifici. Llavors recorda la seva humanitat. Contempla. I somriu. Ha connectat amb els colors. Energia per capbussar-se en la foscor.                                                             

Entro més o menys a la mateixa hora cada dia al matí. Sec a la barra. Des de fa unes setmanes ençà demano una truita francesa d’un o dos ous i tres talls de tomàquet al plat. D’aquesta manera, prescindint de l’entrepà he aconseguit perdre uns tres o quatre kilos. Per fer baixar l’esmorzar demano un tè verd. De vegades ja hi son,   altres no. Seuen el dos germans sempre a la mateixa taula al costat de la finestra. Un davant l’altre. Els cabells llargs, bruts, greixosos. Duen tots dos ulleres de cul d’ampolla. Mal afaitats, mal pentinats. La roba bruta. Desprenen un tuf fastigós. Sabem que no treballen i no entenem la seva brutícia. Demanen un cafè per a cadascú. S’estan uns 10 minuts, paguen i marxen. Fins l’endemà. Ja fa anys és jubilat i abans havia fet de cambrer. S’apropa a la barra i demana un tallat. Al mateix temps, treu dues monedes amb les que pagarà i comença a fer copets al marbre de la barra. Em desagrada aquest sorollet, però se que durarà poc. Fa comentaris so...

Deixar el cotxe aparcat als subterranis de l'Illa de Plaça Catalunya era força freqüent en la vida de G. Mai, però, s'havia trobat l'aparcament completament buit. Tampoc el terra amb mig pam d'aigua al nivell inferior. Atemorit decidí sortir a la superfície. El cotxe es negà. Pujar les escales va ser complicat doncs l'aigua baixava amb força. Però a mida que superava nivells, l'aigua desapareixia, fins estar el terra completament eixut. L'ambient era estranyament fred. No hi eren les galeries. Ni el Zurich. Ni la Plaça. Ni els turistes. Ni els coloms. Només milers de pingüins.

Vaig caminar fins el final del camí. No hi eren. 'Fills de puta!'. El tramvia em dugué a cap lloc. Plovia.

                                Dies enrere, quan feia més fred, els veia a tots tres cada matí.   Dos dormien dins i un fora.   Dins, un a cada costat, tapats amb alguna manta o flassada.   Em cridà l'atenció que un, el que sempre dormia a l'esquerra,   disposava d'unes xancletes de color rosa. I així, cada matí al   passar pel xamfrà, buscava les xancletes dins del caixer. Això   m'assegurava que qui dormia era el mateix.   Però el que em colpia de veritat era que sent tres, el que dormia fora   fos sempre el mateix. A banda que dins hi havia espai per a un   tercer.   Algun matí quan hi passava els de dins s'estaven llevant i recollint   les seves pertinences.   El de fora, però, sempre el trobava despert, Assegut a terra i mirant a l'infinit.   Tot i què davant hi havien cotxes i camionete...

Vàrem respirar profundament. Com si volguéssim sentir la vida. Després admiraríem la teulada. Sempre que el sol ens ho permetés. Tot plegat conformava una bella abstracció. Ens inquietava la geometria i la llum. I és per això que ens buscàvem amb la mirada. Certament. Ens produïa l'encantament. El que sempre havíem empaitat. I així fou com pujàrem aquell esglaó. L'escala, però, era allà, davant nostre.  

Tot plegat era estrany, molt estrany. Mai havia fet cap esment de la nova situació. Sobtadament, a corre-cuita, calia oblidar-se dels neguits. Bé, doncs jo no volia entrar en aquell joc. Ni en aquell ni en cap altre de semblant. Tenia assumit el que succeïa i no podia deixar de preocupar-me. Era inversemblant que fos solucionat amb un somriure i petant els dits. A més, em feia sentir viu, i amb objectius per a què lluitar. Què pretenia? Que em fiqués al llit i dormís com un angelet? Rotundament no! Tot aquell munt de problemes eren meus, me'ls havia guanyat jo! El que jo volia era seure hores i hores davant la pantalla. Endinsar-me en la història. I lluitar. Superar els nivells. Volia jugar. Volia guanyar!. Sense trampes.

  Arribaren i aparcaren amb pocs segons de diferència.  Sortiren dels autos respectius.  Ell es dirigí amb pas ferm cap ella.  Abans d'abraçar-la ja l'estava besant.  Des de la botiga, rere la finestra, la dependenta  observava l'escena. Pujaren al cotxe d'ell i abandonaren l'aparcament. La dependenta es quedà mirant una bona estona... Imaginant com serien les següents escenes ara que ja no podia veure-les. Es proposà veure'ls tornar,  i observar llur comiat. El cotxe seguia allà. Però l'últim cop que es posà darrera la finestra s'adonà que s'havia perdut l'última escena. Pensà, però, que potser l'endemà tornarien a fer la mateixa actuació. Debades Ni l'endemà, ni l'altre, ni l'altre... Ella però, la dependenta, tots els dies al matí mirava una estona rera la finestra, sospirant per ser la protagonista d'una escena que li permetria  obrir la finestra de bat en bat.                   ...

               Encara recordo el tacte del jersei, una mena de punt. I el color: blau marí.               No recordo el nom del xiquet del costat. Si recordo un dia que jugant, vaig               aixecar i llençar una pedra gran, cap a un costat i accidentalment va anar a               parar sobre una de les seves cames. Recordo que em vaig espantar per si li               havia fet mal i també, és clar, per la immediata reprimenda.                 No recordo res més d'ell.               També recordo la pistola, tota de plàstic negre, al prémer el gatell feia un               sorollet molt lleig: 'clec, clec'.       ...

  Ja fa molts dies que un fet s'ha convertit quotidià. Veure, tant homes com dones, pels carrers de la ciutat passejant el gosset. Jo m'hi fixo. En una mà la corda que subjecta al gos i a l'altre...depèn. Dos son els estris més usats: paper o bossa de plàstic.  De manera que, com a bons ciutadans, van preparats per quan la bèstia  decideixi evacuar el contingut dels seus budells.   És llavors que el subjecte en qüestió s'ajup i amb un gest curós recull la merda, el regalet... Vull confessar que no m'ha acabo d'acostumar.  Sempre que topo amb aquest 'moment' aparto la mirada. Per pena. Fan pena, aquests homes i dones. Ajupits i recollint merda.  Es passen el dia treballant o no, amb preocupacions, mil coses. I quan arriba el vespre, apa! a treure la bèstia. Relaxa diuen alguns. No ho se si relaxa o és una excusa per sortir de casa. El que sí sé és que acabaran recollint merda. Un dia rere l'...

Vas observant. Bades. Me n’adono , que sovint, les persones, quan ens trobem ens demanem... com va tot? Tot bé? La resposta acostuma a ser afirmativa. -  Sí, bé,  molt bé! ( Fins i tot diuen alguns). Tot seguit l’interpel·lat  demana al mateix...i tu? Què tal? Si la resposta és igualment positiva gairebé es dona per acabada la ‘conversa/salutació', i ens acomiadem amb un... val, doncs fins la propera! Tot semblant que potser sí,  la propera  hi haurà alguna cosa de què parlar... És per això que fa la sensació que molts cops s’espera una mena de resposta negativa. Sí. - no massa bé, perque ... Llavors la ‘conversa’ s’estira i surten tota mena de frases mil cops usades. L’afectat depenent de la confiança vers l’altre, s’explicarà i donarà tota mena de detalls, esperant un senyal de complicitat. No cal dir que molt probablement el demanant voldrà explicar també qualsevol desgràcia que hagi patit o ja en pròpia pell...

 "Catalunya, en fi, pot prescindir de l'univers sencer, i els seus veïns no poden prescindir d'ella". Voltaire - El segle de Lluís XIV.

De camí a casa, abans de dinar, m'aturo en un pont per observar durant un parell de minuts els vehicles que passen sota meu. Paro l'ull en un cotxe qualsevol i en veure el conductor. Iimagino qui serà i com pot ser la seva vida. Això només és una fabulació, però la veritat és que allà baix es succeeixen centenars, milers de vides. Milers d'històries, una rere l’altre. De las que algunes poden ser interessants i fins i tot enriquidores, i que componen el gran mosaic humà, la ànima comuna de la qual tots participem. Una cosa semblant em va passar en veure a G. per la televisió. Un programa literari que sense cap mena de  dubte, emetien passada la mitjanit sabent que tenia poca audiència. Veure G. assegut en una butaca mentre era entrevistat em va sorprendre,  i perquè no dir-ho, em va estranyar. Mai ho hagués imaginat. Com havia arribat fins allà? Hi havia compartit amb G. diversos anys escolars, alguns d'ells a la mateixa aula. La relació amb ell sempre ...

"En las reuniones soy el que de entrada nunca sonríe, y eso se considera una rareza. Supongo que la sonrisa está catalogada como un gesto formulario de acogida, pero me resulta imposible. Sonrío cundo algo me choca o me parece divertido. Entonces, sí: entonces los músculos de la cara se ponen en funcionamiento de forma automática y nace la sonrisa. Pero, si no hay algo que de forma natural te la provoque, me parece un fingimiento. En camnio, veo que lo normal, cuando la gente se encuentra, es sonreir ya de entrada. Y, luego, seguir sonriendo. El caso más espectaculares el de las personas que, más allá de sonreir, ríen,Y por algo que ellas mismas han dicho! Dicen, por ejemplo: 'La autopista estaba llena de coches. Menudas colas había en el peaje!' Y se echan  a reír con grandes carcajadas. Qué es lo que resulta tan graciosos? Las colas en el peaje? O consideran que su forma de explicarlo ha sido tan ingeniosa que ni ellas pueden evitar troncharse? Pero es que lo hace...

Algú va fer aquesta fotografia. La vaig rebre fa pocs dies. De manera anònima. Ara estic espantat. No hi havia cap anotació. Només la foto. Serà un avís? Una amenaça? Potser sigui una broma i m'estic preocupant sense cap fonament. Rasca? No se si haurà premi segur.

Semblava malferit. Ella retenia a la bèstia, que es deixava fer, tu diràs. Però, de quina part estava? Dubtava, no volia cometre un error. A més, aquell vestit no merexia cap taca. I la boira apropant-se...

Crisis. La situació és crítica i les dades assenyalen crisis. El vàrem rebre no fa masses dies. Mi sento bé amb el pernil. Qué caram! Una crisis és menys crisis amb un bon pernil de gla. Però, és dur, molt dur. Diuen, i em costa de creure, que en estant repartint un per vivenda. Sembla ser que els envia la familia real. Qui ho havia de dir. Doncs, au, pa amb tomàquet i a tallar pernil.                                         

Poca cosa. Només un moment. Una estoneta de joia. Val la pena. I és que han fet un gol.                                   

 Es va presentar al capvespre.  Vestit de forma senzilla. I una bossa a la mà.  Buscà el timbre i s'adonà que la porta era oberta.  Abans d'entrar es girà i amb la mirada va recòrrer  tot el seu voltant. Com si esperés trobar-se a algú. Un cop dins es sentí com un lladre. I sentí la seva respiració...

   Dones i joves.    Quantes dimensions més enllà?    El camp a primavera.    I tres flors.